dilluns, 17 d’octubre del 2011

HISTÒRIA DE LA DISLÈXIA

El terme dislèxia fou introduït l'any 1887 pel professor Rudolf Berlin qui exercia d'oftalmòleg, persona que s'encarrega de les malalties i les operacions de visió relacionades amb l'ull i el cervell, a la universitat alemanya de Sttutgart. Inicialment aquest terme descrivia una incomprensió al llegir adquirida, és a dir, produïda després d'un accident que afectés al cervell.

Anys més tard, a finals del segle passat, altres investigadors van descriure una nova dislèxia detectada en menors que no havien patit anteriorment cap traumatisme cranial. L'anomenada dislèxia congènita, és a dir, present des del moment del naixement. Pringle Morgan va publicar un article sobre un cas clar d'aquest nou tipus de dislèxia coneguda l'any 1896 al British Medical Journal. L'article parlava d'un noi de 14 anys que patia una gran dificultat per identificar paraules de més d'una síl·laba. El noi, que no havia patit cap traumatisme cranial, semblava ser un noi amb unes capacitats intel·lectuals elevades tot i la seva poca traça en l'escriptura i la lectura. Professors, entesos, i persones del seu voltant el descrivien com a una persona coherent que raonava i amb la qual es podia parlar fluidament de qualsevol tema. El seu problema, doncs, afectava només al llenguatge escrit.

Bastian, Jackson i Hinshelwood van descriure també casos similars vora la dècada dels 1900. Aquests articles apareixien, la gran majoria, en revistes mèdiques relacionades amb l'oftalmologia que, com ja he dit, és la ciència encarregada de l'estudi de l'ull. L'article de Hinshelwood destaca, sobre els altres, pel fet d'intentar comparar un cervell amb dislèxia adquirida amb un que patís dislèxia congènita.

Després de l'estudi afirmava que els dos casos coincidien en una mal formació, desenvolupament o degeneració de la zona esquerra del cervell. Concretament de la circumvolució angular, és a dir, d'un dels marcats replegaments o prominències de l'escorça cerebral.

No totes les persones ni individus presenten les mateixes circumvolucions. És per això que només les més presents reben noms específics.

Anteriorment, però, ja s'havia fet referència al tema. L'any 1878 el metge alemany Adolf Kussmaul va proposar el terme ceguera de paraules per referir-se a l'anomalia que patien algunes persones que no identificaven correctament moltes paraules escrites després de patir una lesió cerebral.

D'altra banda, i posteriorment a l'aparició del terme dislèxia, cal destacar el professor de neurologia i patologies neuronals Samuel Torrey Orton qui va presentar l'any 1925 la conferència anual de l'associació de neurologia amb l'exposició d'un nou treball que acabava de realitzar.

El treball consistia en l'anàlisi de 125 estudiants amb dificultats d'aprenentatge. Després de realitzar-lo en va concloure que 15 d'aquests presentaven quatre característiques en comú. La primera era una confusió de lletres mirall, és a dir, de les lletres en que una és el reflex mirall de l'altra (com p-q, d-b, p-d, q-b, n-u, m-w) tant a l'hora de llegir com d'escriure. Seguida d'una lectura a la inversa, de dreta a esquerra en lloc de d'esquerra a dreta, de paraules concretes. La tercera característica comuna descrita va ser la facilitat i millora en l'habilitat lectora gràcies al reflex d'un mirall. A aquesta característica, per últim, s'associava una escriptura de totes les lletres tal i com es veuen en un mirall, girades del què és habitual. Així, basant-se en aquestes dues ultimes característiques, va decidir proposar el terme estrefosimbolia per descriure l'anomalia que patien aquests alumnes. Orton es basava en la idea de que la deterioració que presentava la circumvolució anterior de l'hemisferi esquerra de l'escorça cerebral afectava a la recepció i descodificació de les imatges visuals. És a dir, com que segons creia, els estímuls visuals eres descodificats en els dos hemisferis, tenir-ne un d'afectat provocava que el mirall ajudés a ordenar la irregularitat. La seva conclusió definitiva fou, tal com ell citava, una dificultat a l'hora de reestructurar o reconstruir, en l'ordre de presentació, seqüències de lletres, sons, o unitats de moviment.

L'any 1937, després d'haver seguit estudiant el tema, Orton publicà també el llibre Reading, Writing and Speech Problems in Children que parlava del tema.

Posteriorment a la mort d'Orton, l'any 1984, un grup format per col·laboradors i seguidors del professor va fundar una associació en honor seu. L'associació s'inicià amb el nom d'Orton Society derivant, anys més tard, a Orton Dyslexia Society i, més endavant, al nom actual d'International Dyslexia Association (IDA).

IDA és, a dia d'avui, l'organització de dislèxia més important dels estats units. Està composta de més de 13.000 socis d'arreu i s'encarrega de publicar notícies i recerques del moment al Perspectives, periòdic que publica trimestralment. També llença al quiosc, un cop l'any, la revista Annals of Dyslexia sorgida a principis de la organització amb el nom de Bulletin of the Orton Society.

L'any 1938, paral·lelament, la dislèctica Edith Norries va decidir fundar l'organització The word Blind Institute a Copenhague. L'associació va ser la primera al món dedicada a diagnosticar i a tractar persones amb dislèxia adquirida o congènita. El tractament que utilitzava consistia en un exercici multisensorial; la caixa de lletres. Aquesta contenia en el seu interior lletres diferenciades per colors diversos. Els colors canviaven segons si es tractava de consonants sordes, consonants agudes o vocals i les lletres estaven, a més, classificades segons la zona d'articulació on es produïa el so. L'exercici incloïa també un mirall perquè l'individu pogués observar-se els llavis al pronunciar qualsevol mot.

L'objectiu d'aquesta capsa era ajudar a aconseguir construir paraules i frases amb les lletres que contenia, fixant-se en què eren, per millorar l'habilitat lecto-escriptora.

Existeix, també, un altre mètode per detectar problemes en l'aprenentatge o trastorns remuntat a l'època de Binet. El pedagog i psicòleg francès, seguidor de les creences de Broca, va analitzar i explorar diversos cervells per poder arribar a la teoria de que la intel·ligència augmentava amb el volum del cervell. Al veure que la seva hipòtesi no s'avenia amb la realitat dels seus experiments va decidir deixar la idea per no apte i refutar-la. L'any 1905 va crear el test de Binet; una escala de mesura d'intel·ligència humana coneguda actualment com a quocient intel·lectual (QI). L'escala podia designar-se també amb el nom de Binet-Simon gràcies a l'ajuda que li havia proporcionat un antic alumne.

Amb aquesta escala pretenia detectar els alumnes menys aptes per poder prestar-los l'ajuda necessària. A la pràctica, per desgràcia, aquest test s'ha usat més per detectar i marcar les persones amb menys capacitats i discriminar-les socialment.






QUÈ ÉS LA DISLÈXIA? CONCEPTE

La dislèxia és, definida segons l'associació catalana de la dislèxia, una dificultat significativa i persistent en la forma escrita del llenguatge, que és independent de qualsevol causa intel·lectual, cultural i emocional i que, per tant, apareix malgrat tenir una intel·ligència adequada, una escolarització convencional i una situació sociocultural dintre de la normalitat. O un trastorn de la capacitat d’identificar, comprendre i reproduir els símbols del llenguatge escrit definida segons el diccionari de l'institut d'estudi de la llengua catalana.

També podem definir-la, tal com ho fa la Viquipèdia enciclopèdia internauta, com al trastorn per excel·lència del llenguatge escrit caracteritzada per una lectura i escriptura pobres en les persones que el pateixen. La federació mundial de neurologia, que en fa una descripció semblant a totes les altres, la defineix com a el trastorn que es manifesta en forma de dificultat per aprendre a llegir a través de mètodes convencionals de instrucció, encara que el coeficient intel·lectual sigui l'adequat a l'entorn sociocultural del subjecte.

Per mi, dislèxia, significa tant sols la dificultat que presenten algunes persones a l'hora de llegir i escriure que els dificulta, a més, l'aprenentatge. Aquesta dislèxia és cònica, és a dir, per a tota la vida.

Segons una web científica anglesa, The Real Science, la dislèxia és un trastorn que no afecta només a les capacitats de llegir i d'escriure, sinó que també afecta a la capacitat de retenir la memòria i a la capacitat de prestar atenció. Aquest institut treballa amb nens que pateixen aquesta dificultat i intenta descobrir d'on prové el problema. The Real Science creu que el cervell n'és el principal causant tal com ja havien proposat anteriorment els professors Morgan i Bastian.

En aquesta pàgina web també es poden veure vídeos que s'emeten amb la finalitat de mostrar el problema i aconseguir conscienciar la població per fer-lo més familiar que mai. Permetre entendre el trastorn i aconseguir millorar-lo és el seu màxim desig. La web confia en què algun dia, amb la ciència més avançada que mai, la dislèxia no serà un problema per a ningú. Senzillament s'operarà.




diumenge, 25 de setembre del 2011

EL CERVELL

El cervell és l'òrgan que controla el sistema nerviós de la majoria de vertebrats i d'alguns invertebrats. Aquesta estructura constitueix, conjuntament amb la medul·la espinal i la resta d'encèfal, l'anomenat centre del sistema nerviós degut al control que hi exerceix. El bulb raquidi és l'unió entre ambdós. En els humans, com en molts altres animals, el cervell està recobert per una substància liquida que el protegeix de possibles lesions i està col·locat sota el crani, dins el cap, d'aquí el nom d'encèfal.

El cervell humà està compost per dues substàncies; la gris i la blanca. La substància gris del nostre cervell ocupa generalment quasi tota la part interior d'aquest i conté les neurones, unes 100 bilions, unides entre si per quasi 10.000 connexions sinàptiques. Aquestes connexions transmeten els impulsos nerviosos que s'estenen o es prolonguen a través dels axons. Els axons són petites estructures recobertes per beines de mielina que condueixen l'impuls que els arriba de les neurones cap a les cèl·lules en una sola direcció. Segons si transmeten l'impuls de les cèl·lules del cos fins el cervell o ho fan des del cervell fins als músculs podem dividir les neurones en sensorials o motrius respectivament. Aquests axons, junt amb cèl·lules de funció protectora i de sosteniment neuronal, constitueixen la substància blanca.

En els nens existeixen algunes connexions entre l'escorça de les zones auditives i les zones visuals com també connexions entre la retina i la part d'audició del tàlem. Aquestes connexions desapareixen normalment en l'edat adulta, encara que existeixen casos en els quals no és així. Aquests casos diferents s'anomenen sinestèsia.

La superfície del cervell o escorça cerebral està plena de replegaments. Aquests replegaments, que serveixen per augmentar-ne la superfície i el nombre de neurones en el menor espai possible, s'anomenen circumvolucions o girs i s'agrupen en solcs. Els girs, però, no són exactament iguals en tots els individus d'una mateixa espècie. Per aquest motiu només les circumvolucions més comunes reben noms específics.

Les més importants són: la circumvolució frontal superior, la frontal mitja, la frontal inferior, la frontal interna, les temporal superior, mitjana i inferior, la fusiforme, les temporal interna, externa i transversal, les occipitals,... entre d'altres com la central i l'angular on rau el problema de la dislèxia.

El total del nostre cervell es desenvolupa a partir d'un sol nervi dorsal unit a la medul·la espinal. Durant el procés embrionari el cervell es forma a partir de tres zones o trossos diferenciats; el prosencèfal, el mesencèfal i el romboencèfal. El proencèfal desenvolupa la major part del cervell. El mesencèfal desenvolupa, després del procés embrionari, part del tronc cerebral. El romboencèfal, per últim, desenvolupa el bulb raquidi, la protuberància anular (part restant del tronc cerebral) i el cerebel.

Segons el seu funcionament dividim el cervell en telencèfal, diencèfal, cerebel i tronc o zona d'unió amb la medul·la espinal. El telencèfal és la part que normalment generalitzem amb la paraula “cervell” ja que és la zona més grossa i en la que es realitzen més funcions. Està constituït gairebé per totes les estructures presents (amígdala, lòbuls, neurones...). El diencèfal és bastant menys voluminós i està constituït per l'epitàlem, el tàlem, l'hipotàlem i la hipòfisi o glàndula secretora de les hormones estimulants dels caràcters sexuals secundaris. El cerebel és la part més petita del cervell. Finalment, el tronc de l'encèfal és el punt d'unió entre el telencèfal i el diencèfal amb el cerebel i la medul·la espinal. Aquest tronc està constituït per tres; el mesencèfal, la protuberància anular i el bulb raquidi. La funció principal del bulb raquidi és la transmissió d'impulsos nerviosos de la medul·la espinal al cervell. A més, s'encarrega també d'algunes funcions cardíaques, respiratòries, de secreció de substàncies digestives de l'estómac, de la tos i els estossecs, del vòmit i fins i tot la parla.

Els primers experiments realitzats amb animals al segle XIX van donar a conèixer les funcions del cerebel. Els animals als quals se'ls lesionava el cerebel es tornaven maldestres i no feien bé alguns moviments. Així, es va poder determinar que la seva funció és coordinar els moviments voluntaris del nostre cos i guardar tota la informació de les ordres que envia el còrtex cap a l'aparell motriu. No obstant, estudis més recents han demostrat que el cerebel és també l'encarregat d'altres funcions com l'aprenentatge, el llenguatge i la música. El cerebel es desenvolupa a partir del romboencèfal embrionari ja citat.

L'amígdala, que forma part del telencèfal, és una petita pestanya cerebral que, segons sembla, regula i manté els records emocionals. Per tant, quan estem presenciant fets que ens produeixen una determinades reaccions sentimentals l'amígdala rep els estímuls i ens els transmet conscienciant-nos d'aquests.
Morfològicament podem dividir el cervell en dos hemisferis separats per una cissura interhemisfèrica i quatre lòbuls. Els dos hemisferis s'anomenen senzillament dret i esquerra segons la seva ubicació i estam units entres si pel cos callós.

Els lòbuls, en canvi, no ho fan tan senzill i es delimiten segons les seves funcions més específiques. Per denominar-los i diferenciar-los reben quatre noms: frontal, temporal, occipital i parietal.

Els hemisferis no són imatge l'un de l'altre, és a dir, no són idèntics de forma invertida sinó que són asimètrics. Els darreres estudis de comparació de la nostra espècie amb d'altres animals pretenen arribar a la conclusió de que aquesta asimetria atorga, de fet, un nivell intel·lectual més complex a l'individu. D'altra banda, parlant de lòbuls de nou, podem definir-los com a estructures més petites en les que es divideixen aquests hemisferis cerebrals.Al cervell humà n'hi ha quatre: El lòbul frontal; encarregat tant del comportament i la parla com del moviment de l'individu. El temporal; encarregat de l'oïda. L'occipital; coordinador de la vista. I el parietal; encarregat del gust i el tacte.

El sistema límbic és l'encarregat de gestionar la resposta fisiològica, és a dir la resposta del cos humà, a estímuls emocionals. S'encarrega d'aquestes respostes que, en gran majoria, són de memòria, atenció, instints sexuals, etc. Aquest sistema està compost per diverses parts específiques del cervell, entre les quals en destaca el tàlem. A més, té relació amb el sistema nerviós i l'endocrí o hormonal. El sistema límbic comença a funcionar al voltant dels 12 mesos d'edat. Sis mesos més tard, als 18, comencen a funcionar-nos les àrees relacionades amb el llenguatge oral. El nostre cervell, doncs, desenvolupa abans l'àrea de Wernicke, encarregada de la comprensió, que l'àrea de Broca encarregada del llenguatge.

La mielinització del cervell, és a dir el recobriment neuronal per mielina, comença al lòbul prefrontal i va estenent-se durant tota la vida de dins a fora augmentant-ne les connexions. Aquest lòbul prefrontal del cervell és el que ens dóna consciència de nosaltres mateixos. Molts experts consideren aquest lòbul prefrontal com la consciència d'un “jo” com a individu únic. Per això, a més, les activitats mentals com per exemple llegir fan que el cervell creï més connexions nervioses i que, per tant, funcioni millor i amb més agilitat. Sembla també que la diferència d'habilitats entre els dos hemisferis es únicament present als cervells humans. Segons diuen molts psicòlegs, el nostre hemisferi esquerra és l'encarregat de la lògica i les mates, en canvi, el dret procura per la nostra part artística.

La capa o escorça cerebral que recobreix el cervell s'anomena còrtex. Aquesta escorça sol ser molt més fina en la majoria d'humans que en molts altres animals, d'aquí en part la refutació de la hipòtesi d'una aparent relació directament proporcional, és a dir que augmenten o disminueixen al mateix temps, entre la massa cerebral i la capacitat intel·lectual de l'individu.

El neocòrtex, d'altra banda, és una estructura pròpia del cervell humà formada per sis capes neuronals col·locades l'una damunt de l'altra que pretén, de la mateixa manera, embolcallar.

El cervell és l'encarregat de coordinar i controlar totes les funcions d'ànim, les funcions mentals d'aprenentatge, memòria, el comportament de l'individu, l´ús i acció dels cinc sentits (gust, olfacte, tacte, oïda i vista),... Fins i tot, ho controla i hi coordina tot quan estem en estat de repòs total, és a dir, quan dormim. Així, una anomalia del cervell, congènita o provocada posteriorment al naixement, pot provocar problemes seriosos. Ja que, tot i que el cervell representa només el 2% del total del cos humà, consumeix un 25% de l'energia absoluta necessària per funcionar. D'aquí que menjar bé i sovint influeixi també en el seu bon funcionament.

Els nervis cranials encarregats de la transmissió dels impulsos dels nostres sentits neixen, com la majoria de nervis, a la medul·la espinal.

Els mètodes més freqüents d'exploració de cervell són sis; la imatge de ressonància magnètica (IRM), la imatge de ressonància magnètica funcional (IRMF), la tomografia d'emissió de positrons (TEP), l'espectrografia pròxima per raigs-x, electroencefalografia (EEG), la magnetoencefalografia (MEG) i, per últim, la imatge multimodal (IMM).

Totes aquestes tècniques fan ús de les noves tecnologies per a aconseguir una millor exploració del sistema nerviós central.




GENÈTICA I NEUROLOGIA

El meu supòsit inicial era que la dislèxia podia ser un problema genètic i, potser fins i tot, hereditari. Que aquesta dificultat no era per falta d'esforç, sinó per falta de distinció de lletres. I que, a base de rebre ajudes, era millorable.

El cert és que la dislèxia si que és, segons les meves fonts d'informació citades a la bibliografia d'aquestes memòries, hereditària. I, per tant, és determinada genèticament.

La història consta de diversos estudis genètics de dislèxia. La primera investigació o aplicació del mètode científic realitzada als anys 50 per Hallgren, genetista suec, va intentar verificar exitosament la hipòtesi que tenien alguns entesos de la dislèxia és hereditària i, per tant, es transmet dels progenitors a la progènie a partir dels gens.

Aquesta prova s'aplicava sobre 112 famílies amb fills dislèctics les quals eren sotmeses a unes proves en els camps de lectura i escriptura. Un cop aplicades les proves als diferents membres de la família, i havent-los comparat amb els resultats obtinguts del grup control, s'adonaven que en tots els casos almenys un dels pares presentava dificultats en els camps citats anteriorment.

Per tant, van concloure que l'herència del gen que anomenarien “D” dictaminava la presència o no de dislèxia en el fill. Aquest gen havia de ser dominant sobre el gen normal “n”. Així, les possibilitats de néixer o no dislèctic eren del 50% tal com podem observar en la figura següent extreta del llibre Programas de intervención con disléxicos de Paula Outón i Oviedo.

Més tard, l'any 1980, gràcies al treball de Decker i Defries es van poder dividir els individus que patien aquest problema en quatre subgrups. El treball consistia en avaluar 125 nens dislèctics, conjuntament amb els seus familiars (pares i germans) i amb un grup control amb clara absència de dislèxia. Així, tal com havia proposat Hallgren, aplicaven sobre les 1044 persones avaluades diverses proves psicopedagogues.

Els resultats obtinguts en aquesta segona prova dividien els 125 nens amb el problema en els quatre subgrups ja citats. Un 23% d'ells patia problemes tant de lectura com de raonament, un 18% era lent al llegir i presentava problemes en la mateixa lectura, un 9% també tenia la lectura poc excel·lent a més de una velocitat lenta i un poc raonament. El 41% restant només patia problemes de lectura.

Tal com sospitaven, i confirmant també els resultats de Hallgren, en la majoria dels casos, almenys un dels pares sotmesos a la prova presentava les mateixes dificultats, encara que potser en menor grau, que els seus fills. A més, aquests familiars no dislèctics, però propers al problema, presentaven moltes dificultats absents en els individus del grup control de famílies sense presència de dislèxia.

L'any 1993 un estudi posterior realitzat per Lubs, qui va utilitzar un mètode més pobre per obtenir els seus resultats, va aconseguir refutar diverses especulacions populars. El seu treball consistia en buscar famílies amb, com a mínim, tres generacions de dislèctics consecutives. A aquestes famílies va decidir passar-los unes enquestes amb l'objectiu de descobrir quins aspectes es podien atribuir al problema i demostrar que hi havia un tant per cent més elevat de la població dislèctica de sexe masculí, que no pas del femení. Com a grup control, és a dir com a conjunt d'individus que presenten característiques iguals o al màxim d'iguals possibles als analitzats, va escollir els familiars propers que no patien dislèxia ni problemes de lecto-escriptura.

Els resultats que va obtenir, no obstant, no van ser del tot com havia esperat. El sexe no tenia res a veure amb patir o no el problema. Hi havia una proporció 1 a 1 entre ambdós sexes, és a dir, un 50% eren homes i el 50% restant eren del sexe oposat, dones. D'altra banda, i això no li concordava, els dislèctics no semblaven presentar cap anomalia aparent, comparant-los amb els del grup control, a part de la seva dificultat lectora. Aquesta enquesta va refutar també la estranya hipòtesi de que molts dislèctics eren esquerrans i de que, per tant, ser esquerrà era un problema influent. Res a veure amb la realitat.

La idea més brillant, però, no va arribar fins anys més tard després de que Hermann revises els informes de l'Institute for Word-Blindness de Copenhague (Institut pels paraules cregues traduït literalment, és a dir, de dislèxia). D'aquí, va obtenir informes sobre la prova anomenada mètode dels bessons aplicada anteriorment per varis investigadors. Aquesta prova partia de la idea, ja confirmada, de que almenys un dels progenitors del fill dislèctic havia de presentar dificultats d'aquest tipus.

A més, pretenia verificar la seva nova hipòtesi “els bessons monozigòtics, és a dir els provinents de la unió d'un sol espermatozoide i un sol òvul, necessàriament havien de presentar o no el problema per igual ja que compartien els mateixos gens”. Si després de l'anàlisi el 100% dels nens monozigòtics presentaven per igual dislèxia o no la presentaven confirmarien irrefutablement que la dislèxia era determinada pels gens. I que, per tant, sens dubte era hereditària.

Per comparar-ho s'aplicaven les mateixes proves psicopedagogues a bessons dizigòtics provinents d'òvuls i espermes separats. El fet que aquests no comparteixin, com els germans corrents, un 100% dels gens feia que els resultats en les proves aplicades a aquests individus no haguessin de ser exactament coincidents. Segons la hipòtesi inicial presentarien diferències en la majoria dels casos.

Els resultats de les proves efectuades per LaBuda i Defries, als anys 90, no van ser els esperats. Després d'aplicar la prova sobre 117 parelles de bessons monozigòtics i dizigòtics dels quals almenys un mostrava dificultats lectores i 107 parelles més de bessons sense cap dificultat d'aquest tipus, que servien de grup control, va obtenir uns desastrosos resultats. Només el 52% dels bessons monozigòtics semblava complir concordança genètica. Els dizigòtics, com era d'esperar, concordaven encara en menys proporció. En un 33% dels casos per ser exactes. Semblava, doncs, qüestionable l'herència del gen anomenat “D”. No sabien, ni podien saber del cert amb els resultats obtinguts, d'on podia provenir el problema.
Amb estudis posteriors va començara a sorgir la possibilitat de que la dislèxia afectés, no tan sols a la lectura de l'individu, sinó també a l'escriptura; fonètica i ortografia. Els investigadors Olson, Wise, Conners, Rach i Fulker van proposar un nou estudi. Aquest consistia en aplicar una prova sobre 172 parelles de bessons monozigòtics i dizigòtics amb la qual pretenien provar l'existia d'una predisposició genètica en l'habilitat lectora i ortogràfica. Per dur-ho a terme van proposar dos test diferents.

El primer consistia en la lectura de pseudoparaules per comprovar la seva habilitat fonètica. El segon, que consistia en indicar quina de les paraules dels parells d'homòfones era correcta (com per exemple juge juga), donava a conèixer el nivell d'ortografia del subjecte analitzat.

Els resultats van demostrar que existia, com ja s'havia provat anteriorment, una influència genètica en les habilitats fonètiques, però no pas en les ortogràfiques. Posteriorment, però, amb un nou estudi més ampli (459 parelles de bessons) van aconseguir els resultats cercats. La ortografia era també d'herència genètica.

Els darrers estudis de genètica molecular i bioquímica han estat un gran avenç pels coneixements genètics de dislèxia. Amb aquestes investigacions els científics han intentar descobrir, encara sense èxit absolut, quines mutacions genètiques influeixen en l'aparició del problema. Gràcies als cariotips dels 46 cromosomes que presenta el ser humà, i basant-se en l'estudi de l'ADN, creuen poder localitzar els gens que determinen la dislèxia. Tot i així, actualment no es sap del cert quins són.

Cada cromosoma d'aquest cariotip està constituït per per una molècula bicatenària lineal d'ADN que conté el codi genètic de l'individu. Aquests 46 cromosomes són heretats 23 de l'espermatozoide del pare i 23 de l'òvul de la mare.


Les cèl·lules poden dividir-se de dues maneres diferenciades, o bé per mitosi o bé per meiosi. La mitosi pretén originar cèl·lules idèntiques a la cèl·lula mare per separació de cromàtides germanes. Gràcies a la mitosi, l'ésser humà va produint noves cèl·lules idèntiques per renovar les que van morint. La meiosi, en canvi, fabrica cèl·lules filles noves i diferents a la cèl·lula mare per separació de cromosomes homòlegs. És a dir, separa els cromosomes de cada parella dividint-les en les dos noves cèl·lules originades. Un cop separats els cromosomes homòlegs se separen les cromàtides germanes fabricant quarte cèl·lules haploides (de 23 cromosomes cadascuna). Aquestes cèl·lules que es divideixen per meiosi estan situades a les gònades (testicles dels homes i ovaris de les dones) per fabricar gàmetes, espermatozoides en els homes i òvuls en les dones. Aquestes divisions, si es produeixen malament, poden originar mutacions que desenvoluparan problemes a l'individu. En aquest cas; dislèxia.

Un dels primers treballs enfocats a la dislèxia dins d'aquests camps de genètica molecular i bioquímica van ser realitzats l'any 1983 per Smith, Pennington, Kimberling i, el ja citat, Lubs. Aquests quatre investigadors van deduir, que el gen que determina o no la presència de dislèxia en un individu concret està situat en els braços curts, p o superiors del cromosoma 15 i en el centrosoma o punt d'unió entre les cromàtides o braços cromosòmics del mateix. No va ser fins el 1990, però, quan després d'un complex estudi de cariotips reals de persones dislèctiques, van arribar a la conclusió que no només un gen determinava aquest caràcter. Els resultats de l'anàlisi dels cariotips de 264 individus de 20 famílies diferents mostraven que només entre un 15% i un 20% presentaven l'anomalia en la parella de cromosomes 15. D'aquí, posteriorment van proposar que la dislèxia podia ser determinada genèticament per diverses anomalies cromosòmiques.

Cardon i els seus ajudants de recerca, vora l'any 1994, van descobrir la presència d'un gen responsable de la dificultat lectora en el braç curt, p o superior del cromosoma 6. Poc després, l'any 1997, gràcies als treballs de Grigorenko, es van poder atribuir les dificultats fonètiques a l'anomalia present en el cromosoma 6 i les dificultats de lectura de paraules separades en l'anomalia present a la parella 15. Així, les diverses dificultats s'anaven acotant. Recalcant, tot i així, que a dia d'avui no se sap del cert quina predisposició genètica provoca la dislèxia.

Deixant de banda la genètica, un punt important influent en presència de dislèxia és el cervell. Franz Joseph Gall, anatomista i filòsof alemany, en va fer per primera vegada una gran descripció funcional. La seva hipòtesi era que el cervell estava dividit per zones. Cadascuna d'aquestes zones o àrees determinava un comportament determinat. També deia que la forma del crani exterior reflectia el cervell de cada individu i les seves capacitats. Aquest aspecte, no obstant, es va refutar poc després ja que el tamany del crani és variable segons la persona i no segons la seva capacitat intel·lectual (tal com va dir Binet).

Gall, fundador de la frenologia (antiga creença de la determinació dels caràcters d'un individu a partir del seu crani i les seves faccions), va ser un dels primers en parlar sobre la matèria gris, o conjunt de neurones amb mielina, del cervell com a zona activa de transmissió dels impulsos nerviosos. I de la substància blanca, o fibres nervioses recobertes de mielina, com a teixit conductor encarregat de transmetre més ràpidament l'impuls lent de la matèria gris. Cal destacar que la frenologia, tot i considerar-se una pseudociència pel fet de no basar-se en el mètode científic convencional, ha estat de gran importància científica gràcies a la proposta que feia del cervell com a òrgan encarregat del pensament i el raonament.

Geschwind, l'any 1965, proposava de nou l'origen neurològic de la dislèxia. Seguint els seus passos, d'altres van fer els primers anàlisis i autòpsies de cervells dislèctics. On s'hi feia evident una rara fuga o migració de neurones de la capa més superficial de l'escorça cerebral en forma d'ectòpies i displàsies. Les ectòpies són els desplaçaments de cèl·lules d'una capa a una altra, en aquest cas del cervell. Les displàsies són la desorganització de cèl·lules en una capa concreta. Aquestes anomalies eren detectades a la circumvolució anterior esquerra i a la zona prefrontal inferior (les àrees del cervell més relacionades amb la parla i el llenguatge).

En la gestació del fetus dins el ventre matern es produeix dins el cervell la formació de neurones. En els cervells dislèctics es produeix una alteració del desenvolupament abans de que s'acabi la migració i la col·locació cel·lular de neurones. Aquesta alteració fa que neurones nascudes en la neurogènesis o procés de formació neuronal es connectin a àrees diferents d'on s'haurien de connectar. D'aquí en sorgeixen alteracions, de la part de l'escorça visual i les neurones del tàlem, com les trobades en les autòpsies de cervells dislèctics. Des de fa pocs anys se sap que les neurones petites condueixen els impulsos més lentament que les de major tamany. Així, al veure la reduïda mida de les neurones del tàlem dels cervells dislèctics els entesos van atribuir-li el fet de la lenta percepció visual i auditiva que pateixen.

Un altre aspecte important a destacar en aquests cervells és la no simetria relativa del lòbul temporal encarregat de les funcions del llenguatge receptiu, és a dir, de la captació de sons externs relacionats també amb l'habilitat d'orientació. L'hemisferi esquerra d'aquest pla temporal s'ha descrit com l'implicat en la fonètica. Per aquest motiu no és d'estranyar doncs el que s'observa en la majoria del cervells dislèctics. L'hemisferi dret és més gran del què és habitual i també més que l'hemisferi esquerra. Quan en la majoria de cervells el la relació entre tamanys és just al revés, atribuïda a la pèrdua natural de neurones al llarg del creixement. De neurones, un cop nascuda la criatura, no se'n generen de noves senzillament algunes moren per sempre amb el pas dels anys i d'altres, amb l'estudi i l'exercitació cerebral aconsegueixen formar enllaços entre si i tenir millor connexió.

Actualment, gràcies als enormes avenços de la tecnologia i a la resolució d'imatges cada cop més precises del cervell, és més fàcil poder comparar l'activitat i la morfologia d'un cervell ordinari amb la d'un de dislèctic per poder descobrir millor i irrefutablement d'on prové el problema.

Algunes de les tecnologies aplicades que permeten veure'n les diferències morfològiques son les TAC (tomografia axial computaritzada) i les RMN (ressonància magnètica nuclear). Les TAC escanegen mitjançant radiografies, és a dir, utilitzant els raig-X obtenen imatges del cervell que es projecten a l'ordinador connectat. Les imatges que ofereix el TAC són d'una gran qualitat i poden veure's, gràcies a l'avenç gegant de les noves tecnologies, seccionades per talls transversals gràcies a la rotació que fa l'aparell al voltant del cos. El TAC té els raigs-X com a mètode de treball per aconseguir aquestes imatges. Per això no és aconsellable sotmetre's a proves d'aquest tipus en excés.

Les RMN s'encarreguen de detectar les quantitats d'aigua en els teixits cerebrals mitjançant uns forts camps electromagnètics capaços de localitzar la densitat d'hidrogen. Aquests camps es crean alineant ens nuclis atòmics d'aquests àtoms d'hidrogen en un mateix camp magnètic. Després, mitjançant un camp de corrent altern provoca una pertorbació d'aquests àtoms que es tornen a separar. Així, s'aconsegueix crear un camp magnètic detectable per l'escaner. Aquests resultats també són transportats a un ordinador capaç de mostrar-ne les imatges de qualitat superior a les oferides pel TAC.

Mitjançant aquestes tècniques s'han obtingut resultats desconcertants. Mentrés que varis investigadors descobrien una simetria exacte entre ambdós hemisferis, alguns trobaven al sotmetre'ls a les proves la descrita anòmala superioritat de tamany en l'hemisferi dret atribuïda a cervells dislèctics. Cervells idèntics als no dislèctics també han estat vistos. Així, encara tampoc s'ha pogut determinar la morfologia exacte d'aquests.

La no identificació d'algunes de les lletres dificulta la seva lectura i la comprensió dels textos. A més afecta a l'escriptura produint-hi un canvi de lletres, síl·labes i fins hi tot paraules. Les persones amb un problema aparentment greu de lecto-escriptura presenten una gran possibilitat de ser dislèctiques. La majoria, a més d'altres persones que pateixen derivacions i problemes com la coneguda dis-ortografia, ho són. Per saber-ho del cert és necessari acudir a un psicòleg o especialista del tema que en diagnostiqui el problema mitjançant uns llibres d'anàlisi amb pautes més o menys dictaminades anteriorment.

 

diumenge, 18 de setembre del 2011

DISLÈXIA I ALTRES TRASTORNS D'APRENENTATGE




Els anomenats TND, és a dir, els trastorns del neurodesenvolupament són conseqüències d'una combinació genètica desfavorable en l'individu. Aquests es regeixen per unes característiques comunes. Així, els individus que els pateixen solen tenir poca concentració i són, per regla general, impulsius. Encara que aquests trastorns no són produïts per uns gens coneguts i específics se sap que els efectes tenen origen biològic.

Per tant, el diagnòstic que donen els especialistes als pacients és sempre una mica subjectiu. No són fermament determinables per observacions científiques, sinó que els resultats conclusius s'extreuen de proves o tests efectuats. A més, molts individus amb TND no només pateixen un d'aquests trastorns sinó que el problema és causa de la unió entre sí. El TDAH, per exemple, rarament està present tot sol.

Aquestes alteracions genètiques determinen, per una banda, la major o menor intensitat amb què s'expressa el trastorn i, d'altra, unes diverses combinacions genètiques específiques determinen un mateix trastorn de la mateixa forma que un mateix gen pot tenir efectes majors o menors sobre la dificultat congènita.

Per últim, la mutació d'un mateix gen pot influir negativament en més d'un aspecte generant diversos trastorns.

Hi ha dos influències que condicionen el comportament humà. La primera és evocativa, és a dir, el caràcter propi influeix en la conducte. En la segona, anomenada activa, la persona deixa de banda aquelles activitats que més li costen per fer la vida més fàcil i senzilla. En les persones dislèctiques, per exemple, aquesta segons influència és un problema gran. Sense esforçar-se a llegir mai milloraran i, per contra, aniran disminuint la seva habilitat en aquest camps a altes velocitats.
Aquests trastorns poden dividir-se en dos grups: els específics del llenguatge oral i escrit (TEL) i els trastorns d'aprenentatge (TEA). Els específics del llenguatge són tres; el tartamudeig, la disfàsia i la dislèxia. Els d'aprenentatge són la discalculia, la dispraxia i el tdah. Tots aquests trastorns tenen un origen neurològic.


TEL

El tartamudeig és un trastorn que afecta sobretot a la comunicació oral. Rarament la gent tartamuda sol tartamudejar només davant de la mirada d'algú, és a dir, quan es comuniquen. Si no és així parlen normal. A diferència de la resta de gent, els tartamuts, acceleren la velocitat de parla i el to amb cada error. S'irriten en lloc de fer una pausa i parlar més calmadament. Això sembla que passa perquè temen equivocar-se més, volen parar de parlar, acabar de fer-ho el més aviat possible i finalitzar la conversa. Algunes metges proposen la hipòtesis de que les persones que pateixen aquest trastorn del llenguatge són persones que pretenen parlar massa bé i sovint perdent les paraules. D'altres experts proposen la tensió i activitat familiar com a causa. Tot, de moment, són tan sols especulacions.

Els síntomes característics d'aquest trastorn són el nerviosisme que transmet al parlar, el refuig a la mirada d'algú altre quan s'expressa, etc.
Alguns mètodes que poden anar bé per millorar el problema són l'assistència a classes d'ortofonia, és a dir, de correcció de defectes de pronuncia i parla o bé la psicoteràpia amb un psicòleg. Aquests indivuidus no només hauran de practicar la parla sinó que també els és útil saber relaxar-se i actuar amb normalitat en el moment clau de parlar. Així milloraran.

Aquest, a diferencia de molts altres trastorns del llenguatge, no influeix per res en l'aprenentatge del nen. És només una influència social marcada, per tant, en l'únic que pot influir és en la seguretat en un mateix tant fora com dins l'escola. Aquests alumnes o individus necessiten que no se'ls tinguin en compte les errades al parlar i que a més se'ls doni suport i tranquil·litat al expressar-se.
La disfàsia és un trastorn específic de l'aprenentatge del llenguatge. Aquesta disfàsia no té origen en una falta auditiva ni intel·lectual. Sembla que el problema és d'origen neurobiològic.

Hi ha dos tipus de disfàsies: la receptiva i l'expressiva. La primera consisteix en una no identificació de totes els sons rebuts al parlar, és a dir, en una no comprensió als cent per cent del que l'altre persona intenta comunicar. La segona és, en canvi, una falta d'expressió. Els costa trobar els sons oportuns per expressar qualsevol cosa tot i entendre perfectament els sons que rep. Aquestes persones solen gesticular molt amb el cos per fer-se entendre. Amb estudis fets d'electroencefalograma (EEG) i de ressonància magnètica (IRM) s'ha comprovat que la disfàsia receptiva té algun punt anòmal comú que l'epilèpsia.

A l'hora d'aprendre aquestes persones tenen dificultats notables, els costa seguir una classe ja que no acaben d'assimilar el contingut que s'explica o bé els costa expressar els seus coneixement. En l'àmbit escolar, doncs, necessitaran també ajudes.

Aquests individus necessiten també assistir, a part de a psicòlegs o a d'altres especialistes, a classes intensives d'ortofonia per poder millorar.

La dislèxia, motiu d'aquest treball, és també un trastorn del llenguatge.
TEA

La discalculia és el trastorn que afecta a capacitats d'aprenentatge matemàtic i de lògica. És congènit i crònic. També els costa entendre successions de coses o que si acaben una feina podran fer-ne una que va lligada a continuació. La discalculia pot presentar-se en major o menor grau. Una de les més severes és l'anomenada síndrome del desenvolupament mental de Gerstmann on les persones que la pateixen tenen al mateix temps dispraxia, confusió de dreta i esquerra, no saben contar amb els dits, disgrafís (no escriuen bé) i discalculia. Això, els impossibilita bastant el càlcul. A més, la discalculia sol anar associada al tdah o a la disfàsia.

És aconsellable no deixar utilitzar poc o gens la calculadora a aquests nens amb discalculia. Així, aprenen a espavilar-se i a corregir amb la pràctica alguns dels seus errors de càlcul. L'objectiu principal de tot, fins i tot del exercicis que se'ls aplicaran als nens, procura aconseguir millorar les seves habilitats en aquest camp, fer-los conscients de l'espai-temps en què viuen, que sàpiga diferenciar una sèries, un grup o conjunt d'objectes...

Aquests nens podran seguir una escolarització més o menys normal sempre i quan rebin ajuda psicopedagògica. Aquesta ajuda pretén facilitar-los sistemes que, en un futur, els permetin fer càlculs sense tanta dificultats. Tot i que és crònica, pot arribar a millorar-se.

La dispraxia és un trastorn d'origen neurobiològic que afecta als moviments o gestos quotidians i voluntaris del cos, és a dir, la persona que pateix dispraxia no és ràpida efectuant moviments i fa els més simples de la forma més complicada del món com si cada vegada fos la primera. Són, doncs, maldestres i lents en realitzar qualsevol activitat senzilla. Alguns d'aquests alumnes pateixen també un problema neurovisual que els fa difícil fixar la mirada. Aquest símptoma és freqüent en individus prematurs. Aquest moviment vibrant dels ulls els impedeix, en moltes ocasions, llegir bé els textos i, per tant, els hi influeix acadèmicament de forma negativa.

No són, tampoc, conscients de l'espai i en conseqüència no saber distribuir-lo. Els és difícil organitzar-se. Els dispàrxics solen ser persones amb un alt nivell de llenguatge i raonament. En canvi, poc interessats en activitats motrius, de construcció, d'habilitats físiques... La presència clara d'aquest tratorn s'observa per exemple en nens que no saber seguir una línia recate amb amb el dit, no enumeren bé sèries d'elements...

Els especialistes que poden ajudar a millorar la qualitat de vida d'aquestes persones són bàsicament els ergoterapeutes encarregats de l'ajuda a persones amb problemes motors mitjançant activitats de treball manual, jocs amb moviment, etc. A més, a l'escola necessiten també ajudes pedagògiques com l'atenció personalitzada per poder assolir els objectius del curs.
El TDAH (trastorn de dèficit d'atenció o hiperactivitat) és un trastorn crònic molt freqüent sobretot en les etapes d'infatesa i adolescència, concretament entre un 5% i un 8% de la població d'aquestes edats presenta aquest trastorn de conducta. Xifres elevades evidentment. Relacionant-ho amb la proporció homes-dones que el pateixen s'observa que és 4 vegades superior en el sexe masculí, és a dir, 4 nois de cada 1 noies el pateixen. Aquest trastorn presenta una molt baixa concentració lligada amb una fàcil capacitat de distracció, una falsa aparença d'irresponsabilitat i una actitud de ser en tot moment al màxim d'activitats i no fer-ne cap del tot conscient.

El TDAH provoca una ansietat quasi constant i presenta tres subbranques o característiques importants; la falta d'atenció, la impulsivitat elevada i la hiperactivitat constant. La falta d'atenció provoca al mateix temps pèrdua sovint d'objectes, deixar feines a mitges i oblidar de fer coses. La impulsivitat de l'individu amb TDAH el fa ser poc organitzat, precipitar-se en moltes ocasions i tenir poca planificació en tot. Per últim, la hiperactivitat està relacionada amb la inquietud, les ganes de no deixar de parlar en tot moment i el moviment continu. Per aquests motius molts dels individus amb TDAH semblen no aprendre dels errors, els repeteixen impulsivament sense recordar-se de que en darrer cop no els va sortir bé. Moltes vegades contesten coses inadequadament per falta de pensar-ho primer o no tenen espera i s'avancen al torn.

Quan es troben davant d'una feina, a més, no saben com resoldre-la ni com començar. És per això que deixen moltes feines començades sense acabar. Aquesta mala situació i saturació els porta a actuar i reaccionar de forma exagerada a problemes quotidians i a aconseguir-se un permanent rebuig social. A més, la seva capacitat per no deixar de fer mai res i remenar-ho tot no ajuda en una bona convivència ni comunicació. Una característica destacable de la hiperactivita és, també, la falta de destresa i la distracció amb petites coses sense gaire importància.

Les causes del TDAH no tenen res a veure amb haver viscut unes condicions socials adverses, o amb ser poc intel·ligent, haver-se estat gestant al ventre matern mentre la mare fumava.. El seu origen és simplement biològic, és a dir, determinat per una sèrie de gens. El lòbul prefrontal, encarregat de l'ordre i la planificació d'activitats, és la zona afectada en aquest trastorn a més dels ganglis basals.

Les ajudes bàsiques que els hi podem subministrar són el recolzament, deixar-los molts intents perquè arribin finalment a aprendre, fer-los comprendre que equivocar-se és humà i que no per això són menys que la resta de companys, ajudar-los a organitzar-se... A més, quan són petits cal remarcar-los bé què significa portar-se bé i no fer merder. Quedar-se més quiets, respectar el torn i tenir bàsicament unes normes clares i marcades.

Per detectar-lo no existeixen proves ni test, és fa gràcies a diagnòstic clínic sobre el seu comportament davant de fenòmens.

Al tenir problemes d'inquietud i destorb de la resta d'alumnes molts d'aquest han d'assistir a classes especials.

Per tractar aquests trastorns i intentar millorar-los al màxim poden usar-se tant fàrmacs receptats per metges, visites al psicòleg o ajuda pedagògica. No obstant, el més important és la motivació rebuda dels altres, la confiança en un mateix i l'esperit de superació. Amb aquestes tres ajudes, l'individu tirarà més fàcilment endavant deixant més apartat el seu trastorn. 

dissabte, 3 de setembre del 2011

QÜESTIONS LEGALS I ABAST ASSOLIT









La dislèxia ha fet ressò a moltes xarxes socials col·lectives i importants del moment amb mils d'usuaris com és facebook. En aquestes xarxes es crean grups de conscenciament o informació i ajuda sobre diferents temes. La dislèxia, amb grups o pàgines com la de l'Associació catalana de la dislèxia, Dislexia en españa, Centro de dislexia... I d'altres més de broma com Descubrir tu dislexia al repasar apuntes s'afegeix també a la llista.

Algunes empreses, entre d'altres, com l'exitosa Apple han volgut posar darrerament el seu gra de sorra a la causa. La gran informàtica ha posat a la venda una aplicació feta, només i expressament, per a aquelles persones que pateixen dislèxia. L'aplicació consta d'uns 250 exercicis interactius que treballen cinc àrees bàsiques de llengua. Aquestes àrees estan dividides en consonants, audició i lectura, síl·labes, paraules i frases. Dins d'aquesta aplicació en destaquen també les biografies dels famosos amb aquesta dificultat les quals poden transmetre confiança i suport als afectats, la realitat d'aquest, els tipus de dislèxia, les causes, la seva correcta definició, els vora dos-cents exercicis adaptats al tema i, finalment, un mapa indicant els millors centres d'atenció al problema. Tot un suport.

Un cop realitzats els exercicis i a mesura que es van fent l'aplicació, aquesta, mostra les millores aconseguides i proposa nous objectius com per exemple aquelles parts que semblen no realitzar-se del tot correctes.

A la televisió s'hi han fet alguns reportatges relacionats. Per mi, crec que en destaca per damunt de qualsevol l'emès fa uns anys per televisión española, concretament DOCUMENTOS TV. El documental que portava el títol castellà de Palabras al viento parlava durant una hora sencera sobre la dislèxia i els problemes escolars que aquesta comporta. A més exposava casos reals de nens i adults dislèctics i la relacionava amb la seva manera d'aprendre i estudiar, d'adaptar-se a la vida i fins i tot la posició social i dins l'àmbit familiar.

Mostra pares preocupats pels seus fills els quals pateixen aquest problema i en lloc de rebre ajuda escolar només reben càstigs per mal progrés. També deixa veure, d'altra banda, la preocupació d'alguns mestres i professors que no saben com tractar un nen d'aquestes característiques a l'escola i formes diverses o exemples de com pot detectar-se. Els familiars i sobretot els pares dels nens afectats que apareixen en el video demanen tan un millor tracte del personal educatiu cap als seus fills com suport del món sanitari. La definició que en fa del problema és també molt clara i afegeix que no només és la causa de gran part del fracàs escolar sinó també de problemes posteriors en el desenvolupament tan laboral com personal. Aquest és un trastorn que afecta a més del 4% de la població espanyola. Per tant, és preocupant. A Espanya, la dislèxia encara és bastant desconeguda tot i ser-hi bastant present. Per això, és poc tractada a classe on els alumnes amb aquesta dificultat haurien de ser ajudats.

L'objectiu del video és també el de vincular la dislèxia, a part de a una dificultat a l'hora de llegir i escriure, a una dificultat en el càlcul. Cosa rara i sorprenent ja que cap de les definicions vistes en aquest treball de recerca i fins el moment ho fa.

Existeixen també articles periodístics que en parlen com els afegits en aquest treball sobre l'establiment d'una millora d'igualtat de condicions dels joves dislèctics per a cursar les proves d'accés a la universitat (PAU). I sobre un testimoni clar de superació personal.



Article 82

Criteris d'organització dels centres per a atendre els alumnes amb trastorns d'aprenentatge o de comunicació relacionats amb l'aprenentatge escolar
1. El projecte educatiu de cada centre ha d'incloure els elements metodològics i organitzatius necessaris per a atendre adequadament els alumnes amb trastorns d'aprenentatge o de comunicació que puguin afectar l'aprenentatge i la capacitat de relació, de comunicació o de comportament.
2. L'Administració educativa ha d'establir, per mitjà dels serveis educatius, protocols per a la identificació dels trastorns d'aprenentatge o de comunicació i l'atenció metodològica adequada.
Aquest article 82 de la llei espanyola dicta clarament que qualsevol centre educatiu ha de tenir disposició per poder atendre qualsevol alumne amb dificultats d'aprenentatge. Diu també que aquests centres han de ser capaços de detectar els trastorns a més de disposar d'ajudes, ja siguin amb psicòlegs (els quals assisteixen actualment a gairabé tots els centres), logopedes o, fins i tot, mestres instruïts en el tema.
En un primer moment em va sobtar que només hi hagués un article relacionat amb el tema, tot i que, realment és lògic; la llei contempla moltes coses i, potser, dels trastorns no hi ha gaire res més a afegir.