dilluns, 17 d’octubre del 2011

HISTÒRIA DE LA DISLÈXIA

El terme dislèxia fou introduït l'any 1887 pel professor Rudolf Berlin qui exercia d'oftalmòleg, persona que s'encarrega de les malalties i les operacions de visió relacionades amb l'ull i el cervell, a la universitat alemanya de Sttutgart. Inicialment aquest terme descrivia una incomprensió al llegir adquirida, és a dir, produïda després d'un accident que afectés al cervell.

Anys més tard, a finals del segle passat, altres investigadors van descriure una nova dislèxia detectada en menors que no havien patit anteriorment cap traumatisme cranial. L'anomenada dislèxia congènita, és a dir, present des del moment del naixement. Pringle Morgan va publicar un article sobre un cas clar d'aquest nou tipus de dislèxia coneguda l'any 1896 al British Medical Journal. L'article parlava d'un noi de 14 anys que patia una gran dificultat per identificar paraules de més d'una síl·laba. El noi, que no havia patit cap traumatisme cranial, semblava ser un noi amb unes capacitats intel·lectuals elevades tot i la seva poca traça en l'escriptura i la lectura. Professors, entesos, i persones del seu voltant el descrivien com a una persona coherent que raonava i amb la qual es podia parlar fluidament de qualsevol tema. El seu problema, doncs, afectava només al llenguatge escrit.

Bastian, Jackson i Hinshelwood van descriure també casos similars vora la dècada dels 1900. Aquests articles apareixien, la gran majoria, en revistes mèdiques relacionades amb l'oftalmologia que, com ja he dit, és la ciència encarregada de l'estudi de l'ull. L'article de Hinshelwood destaca, sobre els altres, pel fet d'intentar comparar un cervell amb dislèxia adquirida amb un que patís dislèxia congènita.

Després de l'estudi afirmava que els dos casos coincidien en una mal formació, desenvolupament o degeneració de la zona esquerra del cervell. Concretament de la circumvolució angular, és a dir, d'un dels marcats replegaments o prominències de l'escorça cerebral.

No totes les persones ni individus presenten les mateixes circumvolucions. És per això que només les més presents reben noms específics.

Anteriorment, però, ja s'havia fet referència al tema. L'any 1878 el metge alemany Adolf Kussmaul va proposar el terme ceguera de paraules per referir-se a l'anomalia que patien algunes persones que no identificaven correctament moltes paraules escrites després de patir una lesió cerebral.

D'altra banda, i posteriorment a l'aparició del terme dislèxia, cal destacar el professor de neurologia i patologies neuronals Samuel Torrey Orton qui va presentar l'any 1925 la conferència anual de l'associació de neurologia amb l'exposició d'un nou treball que acabava de realitzar.

El treball consistia en l'anàlisi de 125 estudiants amb dificultats d'aprenentatge. Després de realitzar-lo en va concloure que 15 d'aquests presentaven quatre característiques en comú. La primera era una confusió de lletres mirall, és a dir, de les lletres en que una és el reflex mirall de l'altra (com p-q, d-b, p-d, q-b, n-u, m-w) tant a l'hora de llegir com d'escriure. Seguida d'una lectura a la inversa, de dreta a esquerra en lloc de d'esquerra a dreta, de paraules concretes. La tercera característica comuna descrita va ser la facilitat i millora en l'habilitat lectora gràcies al reflex d'un mirall. A aquesta característica, per últim, s'associava una escriptura de totes les lletres tal i com es veuen en un mirall, girades del què és habitual. Així, basant-se en aquestes dues ultimes característiques, va decidir proposar el terme estrefosimbolia per descriure l'anomalia que patien aquests alumnes. Orton es basava en la idea de que la deterioració que presentava la circumvolució anterior de l'hemisferi esquerra de l'escorça cerebral afectava a la recepció i descodificació de les imatges visuals. És a dir, com que segons creia, els estímuls visuals eres descodificats en els dos hemisferis, tenir-ne un d'afectat provocava que el mirall ajudés a ordenar la irregularitat. La seva conclusió definitiva fou, tal com ell citava, una dificultat a l'hora de reestructurar o reconstruir, en l'ordre de presentació, seqüències de lletres, sons, o unitats de moviment.

L'any 1937, després d'haver seguit estudiant el tema, Orton publicà també el llibre Reading, Writing and Speech Problems in Children que parlava del tema.

Posteriorment a la mort d'Orton, l'any 1984, un grup format per col·laboradors i seguidors del professor va fundar una associació en honor seu. L'associació s'inicià amb el nom d'Orton Society derivant, anys més tard, a Orton Dyslexia Society i, més endavant, al nom actual d'International Dyslexia Association (IDA).

IDA és, a dia d'avui, l'organització de dislèxia més important dels estats units. Està composta de més de 13.000 socis d'arreu i s'encarrega de publicar notícies i recerques del moment al Perspectives, periòdic que publica trimestralment. També llença al quiosc, un cop l'any, la revista Annals of Dyslexia sorgida a principis de la organització amb el nom de Bulletin of the Orton Society.

L'any 1938, paral·lelament, la dislèctica Edith Norries va decidir fundar l'organització The word Blind Institute a Copenhague. L'associació va ser la primera al món dedicada a diagnosticar i a tractar persones amb dislèxia adquirida o congènita. El tractament que utilitzava consistia en un exercici multisensorial; la caixa de lletres. Aquesta contenia en el seu interior lletres diferenciades per colors diversos. Els colors canviaven segons si es tractava de consonants sordes, consonants agudes o vocals i les lletres estaven, a més, classificades segons la zona d'articulació on es produïa el so. L'exercici incloïa també un mirall perquè l'individu pogués observar-se els llavis al pronunciar qualsevol mot.

L'objectiu d'aquesta capsa era ajudar a aconseguir construir paraules i frases amb les lletres que contenia, fixant-se en què eren, per millorar l'habilitat lecto-escriptora.

Existeix, també, un altre mètode per detectar problemes en l'aprenentatge o trastorns remuntat a l'època de Binet. El pedagog i psicòleg francès, seguidor de les creences de Broca, va analitzar i explorar diversos cervells per poder arribar a la teoria de que la intel·ligència augmentava amb el volum del cervell. Al veure que la seva hipòtesi no s'avenia amb la realitat dels seus experiments va decidir deixar la idea per no apte i refutar-la. L'any 1905 va crear el test de Binet; una escala de mesura d'intel·ligència humana coneguda actualment com a quocient intel·lectual (QI). L'escala podia designar-se també amb el nom de Binet-Simon gràcies a l'ajuda que li havia proporcionat un antic alumne.

Amb aquesta escala pretenia detectar els alumnes menys aptes per poder prestar-los l'ajuda necessària. A la pràctica, per desgràcia, aquest test s'ha usat més per detectar i marcar les persones amb menys capacitats i discriminar-les socialment.






2 comentaris:

  1. Un sitio interesante. Muchos somos los afectados directa o indirectamente por la dislexia y toda información es buena. ¿Te importo si enlazo tu blog al mío?

    ResponElimina
  2. Gracias! Sisi, puedes enlazarlo ningún problema.

    ResponElimina