Els anomenats TND, és a dir, els trastorns del neurodesenvolupament són conseqüències d'una combinació genètica desfavorable en l'individu. Aquests es regeixen per unes característiques comunes. Així, els individus que els pateixen solen tenir poca concentració i són, per regla general, impulsius. Encara que aquests trastorns no són produïts per uns gens coneguts i específics se sap que els efectes tenen origen biològic.
Per tant, el diagnòstic que donen els especialistes als pacients és sempre una mica subjectiu. No són fermament determinables per observacions científiques, sinó que els resultats conclusius s'extreuen de proves o tests efectuats. A més, molts individus amb TND no només pateixen un d'aquests trastorns sinó que el problema és causa de la unió entre sí. El TDAH, per exemple, rarament està present tot sol.
Aquestes alteracions genètiques determinen, per una banda, la major o menor intensitat amb què s'expressa el trastorn i, d'altra, unes diverses combinacions genètiques específiques determinen un mateix trastorn de la mateixa forma que un mateix gen pot tenir efectes majors o menors sobre la dificultat congènita.
Per últim, la mutació d'un mateix gen pot influir negativament en més d'un aspecte generant diversos trastorns.
Hi ha dos influències que condicionen el comportament humà. La primera és evocativa, és a dir, el caràcter propi influeix en la conducte. En la segona, anomenada activa, la persona deixa de banda aquelles activitats que més li costen per fer la vida més fàcil i senzilla. En les persones dislèctiques, per exemple, aquesta segons influència és un problema gran. Sense esforçar-se a llegir mai milloraran i, per contra, aniran disminuint la seva habilitat en aquest camps a altes velocitats.
Aquests trastorns poden dividir-se en dos grups: els específics del llenguatge oral i escrit (TEL) i els trastorns d'aprenentatge (TEA). Els específics del llenguatge són tres; el tartamudeig, la disfàsia i la dislèxia. Els d'aprenentatge són la discalculia, la dispraxia i el tdah. Tots aquests trastorns tenen un origen neurològic.
TEL
El tartamudeig és un trastorn que afecta sobretot a la comunicació oral. Rarament la gent tartamuda sol tartamudejar només davant de la mirada d'algú, és a dir, quan es comuniquen. Si no és així parlen normal. A diferència de la resta de gent, els tartamuts, acceleren la velocitat de parla i el to amb cada error. S'irriten en lloc de fer una pausa i parlar més calmadament. Això sembla que passa perquè temen equivocar-se més, volen parar de parlar, acabar de fer-ho el més aviat possible i finalitzar la conversa. Algunes metges proposen la hipòtesis de que les persones que pateixen aquest trastorn del llenguatge són persones que pretenen parlar massa bé i sovint perdent les paraules. D'altres experts proposen la tensió i activitat familiar com a causa. Tot, de moment, són tan sols especulacions.
Els síntomes característics d'aquest trastorn són el nerviosisme que transmet al parlar, el refuig a la mirada d'algú altre quan s'expressa, etc.
Alguns mètodes que poden anar bé per millorar el problema són l'assistència a classes d'ortofonia, és a dir, de correcció de defectes de pronuncia i parla o bé la psicoteràpia amb un psicòleg. Aquests indivuidus no només hauran de practicar la parla sinó que també els és útil saber relaxar-se i actuar amb normalitat en el moment clau de parlar. Així milloraran.
Aquest, a diferencia de molts altres trastorns del llenguatge, no influeix per res en l'aprenentatge del nen. És només una influència social marcada, per tant, en l'únic que pot influir és en la seguretat en un mateix tant fora com dins l'escola. Aquests alumnes o individus necessiten que no se'ls tinguin en compte les errades al parlar i que a més se'ls doni suport i tranquil·litat al expressar-se.
La disfàsia és un trastorn específic de l'aprenentatge del llenguatge. Aquesta disfàsia no té origen en una falta auditiva ni intel·lectual. Sembla que el problema és d'origen neurobiològic.
Hi ha dos tipus de disfàsies: la receptiva i l'expressiva. La primera consisteix en una no identificació de totes els sons rebuts al parlar, és a dir, en una no comprensió als cent per cent del que l'altre persona intenta comunicar. La segona és, en canvi, una falta d'expressió. Els costa trobar els sons oportuns per expressar qualsevol cosa tot i entendre perfectament els sons que rep. Aquestes persones solen gesticular molt amb el cos per fer-se entendre. Amb estudis fets d'electroencefalograma (EEG) i de ressonància magnètica (IRM) s'ha comprovat que la disfàsia receptiva té algun punt anòmal comú que l'epilèpsia.
A l'hora d'aprendre aquestes persones tenen dificultats notables, els costa seguir una classe ja que no acaben d'assimilar el contingut que s'explica o bé els costa expressar els seus coneixement. En l'àmbit escolar, doncs, necessitaran també ajudes.
Aquests individus necessiten també assistir, a part de a psicòlegs o a d'altres especialistes, a classes intensives d'ortofonia per poder millorar.
La dislèxia, motiu d'aquest treball, és també un trastorn del llenguatge.
TEA
La discalculia és el trastorn que afecta a capacitats d'aprenentatge matemàtic i de lògica. És congènit i crònic. També els costa entendre successions de coses o que si acaben una feina podran fer-ne una que va lligada a continuació. La discalculia pot presentar-se en major o menor grau. Una de les més severes és l'anomenada síndrome del desenvolupament mental de Gerstmann on les persones que la pateixen tenen al mateix temps dispraxia, confusió de dreta i esquerra, no saben contar amb els dits, disgrafís (no escriuen bé) i discalculia. Això, els impossibilita bastant el càlcul. A més, la discalculia sol anar associada al tdah o a la disfàsia.
És aconsellable no deixar utilitzar poc o gens la calculadora a aquests nens amb discalculia. Així, aprenen a espavilar-se i a corregir amb la pràctica alguns dels seus errors de càlcul. L'objectiu principal de tot, fins i tot del exercicis que se'ls aplicaran als nens, procura aconseguir millorar les seves habilitats en aquest camp, fer-los conscients de l'espai-temps en què viuen, que sàpiga diferenciar una sèries, un grup o conjunt d'objectes...
Aquests nens podran seguir una escolarització més o menys normal sempre i quan rebin ajuda psicopedagògica. Aquesta ajuda pretén facilitar-los sistemes que, en un futur, els permetin fer càlculs sense tanta dificultats. Tot i que és crònica, pot arribar a millorar-se.
La dispraxia és un trastorn d'origen neurobiològic que afecta als moviments o gestos quotidians i voluntaris del cos, és a dir, la persona que pateix dispraxia no és ràpida efectuant moviments i fa els més simples de la forma més complicada del món com si cada vegada fos la primera. Són, doncs, maldestres i lents en realitzar qualsevol activitat senzilla. Alguns d'aquests alumnes pateixen també un problema neurovisual que els fa difícil fixar la mirada. Aquest símptoma és freqüent en individus prematurs. Aquest moviment vibrant dels ulls els impedeix, en moltes ocasions, llegir bé els textos i, per tant, els hi influeix acadèmicament de forma negativa.
No són, tampoc, conscients de l'espai i en conseqüència no saber distribuir-lo. Els és difícil organitzar-se. Els dispàrxics solen ser persones amb un alt nivell de llenguatge i raonament. En canvi, poc interessats en activitats motrius, de construcció, d'habilitats físiques... La presència clara d'aquest tratorn s'observa per exemple en nens que no saber seguir una línia recate amb amb el dit, no enumeren bé sèries d'elements...
Els especialistes que poden ajudar a millorar la qualitat de vida d'aquestes persones són bàsicament els ergoterapeutes encarregats de l'ajuda a persones amb problemes motors mitjançant activitats de treball manual, jocs amb moviment, etc. A més, a l'escola necessiten també ajudes pedagògiques com l'atenció personalitzada per poder assolir els objectius del curs.
El TDAH (trastorn de dèficit d'atenció o hiperactivitat) és un trastorn crònic molt freqüent sobretot en les etapes d'infatesa i adolescència, concretament entre un 5% i un 8% de la població d'aquestes edats presenta aquest trastorn de conducta. Xifres elevades evidentment. Relacionant-ho amb la proporció homes-dones que el pateixen s'observa que és 4 vegades superior en el sexe masculí, és a dir, 4 nois de cada 1 noies el pateixen. Aquest trastorn presenta una molt baixa concentració lligada amb una fàcil capacitat de distracció, una falsa aparença d'irresponsabilitat i una actitud de ser en tot moment al màxim d'activitats i no fer-ne cap del tot conscient.
El TDAH provoca una ansietat quasi constant i presenta tres subbranques o característiques importants; la falta d'atenció, la impulsivitat elevada i la hiperactivitat constant. La falta d'atenció provoca al mateix temps pèrdua sovint d'objectes, deixar feines a mitges i oblidar de fer coses. La impulsivitat de l'individu amb TDAH el fa ser poc organitzat, precipitar-se en moltes ocasions i tenir poca planificació en tot. Per últim, la hiperactivitat està relacionada amb la inquietud, les ganes de no deixar de parlar en tot moment i el moviment continu. Per aquests motius molts dels individus amb TDAH semblen no aprendre dels errors, els repeteixen impulsivament sense recordar-se de que en darrer cop no els va sortir bé. Moltes vegades contesten coses inadequadament per falta de pensar-ho primer o no tenen espera i s'avancen al torn.
Quan es troben davant d'una feina, a més, no saben com resoldre-la ni com començar. És per això que deixen moltes feines començades sense acabar. Aquesta mala situació i saturació els porta a actuar i reaccionar de forma exagerada a problemes quotidians i a aconseguir-se un permanent rebuig social. A més, la seva capacitat per no deixar de fer mai res i remenar-ho tot no ajuda en una bona convivència ni comunicació. Una característica destacable de la hiperactivita és, també, la falta de destresa i la distracció amb petites coses sense gaire importància.
Les causes del TDAH no tenen res a veure amb haver viscut unes condicions socials adverses, o amb ser poc intel·ligent, haver-se estat gestant al ventre matern mentre la mare fumava.. El seu origen és simplement biològic, és a dir, determinat per una sèrie de gens. El lòbul prefrontal, encarregat de l'ordre i la planificació d'activitats, és la zona afectada en aquest trastorn a més dels ganglis basals.
Les ajudes bàsiques que els hi podem subministrar són el recolzament, deixar-los molts intents perquè arribin finalment a aprendre, fer-los comprendre que equivocar-se és humà i que no per això són menys que la resta de companys, ajudar-los a organitzar-se... A més, quan són petits cal remarcar-los bé què significa portar-se bé i no fer merder. Quedar-se més quiets, respectar el torn i tenir bàsicament unes normes clares i marcades.
Per detectar-lo no existeixen proves ni test, és fa gràcies a diagnòstic clínic sobre el seu comportament davant de fenòmens.
Al tenir problemes d'inquietud i destorb de la resta d'alumnes molts d'aquest han d'assistir a classes especials.
Per tractar aquests trastorns i intentar millorar-los al màxim poden usar-se tant fàrmacs receptats per metges, visites al psicòleg o ajuda pedagògica. No obstant, el més important és la motivació rebuda dels altres, la confiança en un mateix i l'esperit de superació. Amb aquestes tres ajudes, l'individu tirarà més fàcilment endavant deixant més apartat el seu trastorn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada